Cap a l’Educació 2.0

Hem parlat moltíssimes vegades de com cal adaptar l’escola a la societat actual, de com cal transformar l’obsolet sistema educatiu actual i adaptar-lo a les necessitats que sorgeixen d’aquesta nova realitat.

Aquí va un decàleg per començar a caminar en aquesta direcció:

• Donar prioritat a les preguntes. El sistema educatiu actual es basa a aprendre les respostes, no a saber fer-se les preguntes adequades. Aquest enfocament dóna lloc a comportaments reactius en lloc de proactius. Una de les prioritats d’una Educació 2.0 hauria de ser ensenyar a pensar. Cal substituir un sistema educatiu ideat per educar en la conformitat per un altre destinat a desenvolupar el pensament crític

• Centrar-se en resultats. Cal evolucionar d’un sistema centrat en el «què», des d’un enfocament predominantment teòric, a un altre més orientat al «per a què» i el «com», amb un caràcter molt més pràctic. El coneixement teòric ha d’entendre’s com un mitjà per arribar al coneixement aplicat, no com una fi en si mateix, reconeixent que el veritable valor es troba habitualment en forma de coneixement tàcit

• Desmitificar la memòria. La memòria està sobrevalorada. Recordar és important quan la informació és escassa i l’accés a la mateixa resulta lent, complicat i costós. En un escenari d’abundància d’informació l’important no és recordar-la sinó saber on trobar-la, com filtrar-la, sintetitzar-la, relacionar-la i, en definitiva, com generar coneixement a partir d’ella

• Superar la mediocritat. Igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació no ha d’implicar uniformitat a la baixa ni avançar al ritme del més lent. Integrar la diversitat no significa penalitzar als que destaquen sinó reconèixer les diferències i adequar el sistema a les necessitats i capacitats de cadascun basant-se en criteris meritocràtics

• Repensar els programes. Cal superar el concepte de «programa educatiu» i substituir-lo pel de «opcions d’aprenentatge». De la «plantilla única en blanc i negre» al «llenç en blanc amb caixa de colors». En una Educació 2.0, el programa educatiu el defineix cada alumne a partir d’un ampli portfolio d’opcions disponibles, permetent d’aquesta manera que cada persona es desenvolupi en funció de les seves habilitats i fortaleses i no d’uns estàndards que li vénen imposats.

• Deslocalitzar l’aprenentatge. Aprendre no és el que fas a l’escola sinó una actitud davant la vida. L’aprenentatge ha de desvincular-se de la presència en un centre educatiu i passar a ser alguna cosa que pot ocórrer en qualsevol moment i lloc. Per a això cal aprofitar al màxim les oportunitats que brinda la tecnologia i aconseguir que el valor d’aprendre es percebi no només en el resultat sinó també en el procés.

• Integrar-la en el quotidià. És crític trencar amb la idea de l’educació com a etapa vital i, per tant, com alguna cosa amb un principi i un final. Avui dia és indispensable aprendre a aprendre durant tota la vida com a requisit fonamental per a la no obsolescència. Deixar d’aprendre és perdre gran part de la capacitat per evolucionar i adaptar-se amb èxit als canvis. Per això l’educació ha de passar a entendre’s com un continu, com un hàbit que transcendeix al període educatiu formal. Aprendre ha de passar a ser alguna cosa tan quotidià com respirar.

• Hibridar en les fonts. L’educació ja no pot, ni ha de, estar vinculada en exclusiva a un gremi. «Per educar a un nen fa falta la tribu sencera» és una veritat que no hauria de quedar reduïda a una frase simpàtica. L’educació és massa important com per deixar-la únicament en mans dels professors. La societat ha d’involucrar-se i tots els professionals, procedeixin de l’àrea que procedeixin, haurien de ser en algun moment mestres -entès en un sentit clàssic- actuant com a mentors i implicant-se en la feina d’educar, compartint experiències i millors pràctiques, donant accés a punts de vista complementaris o fins i tot oposats i, en definitiva, apropant i fent visible el resultat de l’educació als més joves

• Desenvolupar competències. No té sentit seguir basant l’educació en continguts que ja estan obsolets o ho estaran en breu. L’Educació 2.0 ha d’estar basada en el desenvolupament de competències, moltes d’elles digitals, que permetin formar persones capaces d’adaptar-se als constants canvis i de reinventar-se de forma contínua. Desaparegut el lloc de treball, el que importa ja no és el que has après sinó el que ets capaç d’aprendre i, sobretot, el que ets capaç de fer amb això.

• Adaptar-la a cada persona. El rol únic del professor ha de desfer-se per donar lloc a diversos rols complementaris:
  • El facilitador: A mig camí entre un tutor i un curador de continguts. El paper del facilitador és posar a l’alumne en contacte amb informació que és capaç d’entendre i processar, ajudant-li a desenvolupar el criteri i les competències per ser capaç de trobar-la i aprofitar-la de forma autònoma i independent. Una de les tasques clau del facilitador és ajudar en el procés de creació dels entorns personals d’aprenentatge (PLEs).
  • El mestre: Entès com a mentor. Es tracta de professionals amb experiència que han aconseguit una rellevància significativa en àrees concretes i que comparteixen el seu bon saber fer amb els més joves, servint com a models, apropant teoria i pràctica i fent possible la hibridació en les fonts de la qual parlàvem.
  • El coach: L’accés a la informació, l’existència de models i el desenvolupament de competències serveixen de poc si no s’alineen amb un propòsit, una visió i uns objectius personals. El paper del coach consisteix en què cada jove sigui l’autèntic protagonista en el seu procés educatiu i pugui, de forma individual i personalitzada, canalitzar els recursos dels quals disposa adaptant-los a les seves necessitats, integrant-los amb les seves motivacions i construint amb ells el seu propi mapa de ruta.

El camí serà dur i llarg, però val la pena…