Cap a l’Educació 2.0
Hem parlat moltĆssimes vegades de com cal adaptar l’escola a la societat actual, de com cal transformar l’obsolet sistema educatiu actual i adaptar-lo a les necessitats que sorgeixen d’aquesta nova realitat.
Aquà va un decà leg per començar a caminar en aquesta direcció:
- Donar prioritat a les preguntes. El sistema educatiu actual es basa a aprendre les respostes, no a saber fer-se les preguntes adequades. Aquest enfocament dóna lloc a comportaments reactius en lloc de proactius. Una de les prioritats d’una Educació 2.0 hauria de ser ensenyar a pensar. Cal substituir un sistema educatiu ideat per educar en la conformitat per un altre destinat a desenvolupar el pensament crĆtic
- Centrar-se en resultats. Cal evolucionar d’un sistema centrat en el Ā«quĆØĀ», des d’un enfocament predominantment teòric, a un altre mĆ©s orientat al Ā«per a quĆØĀ» i el Ā«comĀ», amb un carĆ cter molt mĆ©s prĆ ctic. El coneixement teòric ha d’entendre’s com un mitjĆ per arribar al coneixement aplicat, no com una fi en si mateix, reconeixent que el veritable valor es troba habitualment en forma de coneixement tĆ cit
- Desmitificar la memòria. La memòria estĆ sobrevalorada. Recordar Ć©s important quan la informació Ć©s escassa i l’accĆ©s a la mateixa resulta lent, complicat i costós. En un escenari d’abundĆ ncia d’informació l’important no Ć©s recordar-la sinó saber on trobar-la, com filtrar-la, sintetitzar-la, relacionar-la i, en definitiva, com generar coneixement a partir d’ella
- Superar la mediocritat. Igualtat d’oportunitats en l’accĆ©s a l’educació no ha d’implicar uniformitat a la baixa ni avanƧar al ritme del mĆ©s lent. Integrar la diversitat no significa penalitzar als que destaquen sinó reconĆØixer les diferĆØncies i adequar el sistema a les necessitats i capacitats de cadascun basant-se en criteris meritocrĆ tics
- Repensar els programes. Cal superar el concepte de Ā«programa educatiuĀ» i substituir-lo pel de Ā«opcions d’aprenentatgeĀ». De la Ā«plantilla Ćŗnica en blanc i negreĀ» al Ā«llenƧ en blanc amb caixa de colorsĀ». En una Educació 2.0, el programa educatiu el defineix cada alumne a partir d’un ampli portfolio d’opcions disponibles, permetent d’aquesta manera que cada persona es desenvolupi en funció de les seves habilitats i fortaleses i no d’uns estĆ ndards que li vĆ©nen imposats.
- Deslocalitzar l’aprenentatge. Aprendre no Ć©s el que fas a l’escola sinó una actitud davant la vida. L’aprenentatge ha de desvincular-se de la presĆØncia en un centre educatiu i passar a ser alguna cosa que pot ocórrer en qualsevol moment i lloc. Per a això cal aprofitar al mĆ xim les oportunitats que brinda la tecnologia i aconseguir que el valor d’aprendre es percebi no nomĆ©s en el resultat sinó tambĆ© en el procĆ©s.
- Integrar-la en el quotidiĆ . Ćs crĆtic trencar amb la idea de l’educació com a etapa vital i, per tant, com alguna cosa amb un principi i un final. Avui dia Ć©s indispensable aprendre a aprendre durant tota la vida com a requisit fonamental per a la no obsolescĆØncia. Deixar d’aprendre Ć©s perdre gran part de la capacitat per evolucionar i adaptar-se amb ĆØxit als canvis. Per això l’educació ha de passar a entendre’s com un continu, com un hĆ bit que transcendeix al perĆode educatiu formal. Aprendre ha de passar a ser alguna cosa tan quotidiĆ com respirar.
- Hibridar en les fonts. L’educació ja no pot, ni ha de, estar vinculada en exclusiva a un gremi. Ā«Per educar a un nen fa falta la tribu senceraĀ» Ć©s una veritat que no hauria de quedar reduĆÆda a una frase simpĆ tica. L’educació Ć©s massa important com per deixar-la Ćŗnicament en mans dels professors. La societat ha d’involucrar-se i tots els professionals, procedeixin de l’Ć rea que procedeixin, haurien de ser en algun moment mestres -entĆØs en un sentit clĆ ssic- actuant com a mentors i implicant-se en la feina d’educar, compartint experiĆØncies i millors prĆ ctiques, donant accĆ©s a punts de vista complementaris o fins i tot oposats i, en definitiva, apropant i fent visible el resultat de l’educació als mĆ©s joves
- Desenvolupar competĆØncies. No tĆ© sentit seguir basant l’educació en continguts que ja estan obsolets o ho estaran en breu. L’Educació 2.0 ha d’estar basada en el desenvolupament de competĆØncies, moltes d’elles digitals, que permetin formar persones capaces d’adaptar-se als constants canvis i de reinventar-se de forma contĆnua. Desaparegut el lloc de treball, el que importa ja no Ć©s el que has aprĆØs sinó el que ets capaƧ d’aprendre i, sobretot, el que ets capaƧ de fer amb això.
- Adaptar-la a cada persona. El rol Ćŗnic del professor ha de desfer-se per donar lloc a diversos rols complementaris:
- El facilitador: A mig camĆ entre un tutor i un curador de continguts. El paper del facilitador Ć©s posar a l’alumne en contacte amb informació que Ć©s capaƧ d’entendre i processar, ajudant-li a desenvolupar el criteri i les competĆØncies per ser capaƧ de trobar-la i aprofitar-la de forma autònoma i independent. Una de les tasques clau del facilitador Ć©s ajudar en el procĆ©s de creació dels entorns personals d’aprenentatge (PLEs).
- El mestre: Entès com a mentor. Es tracta de professionals amb experiència que han aconseguit una rellevà ncia significativa en à rees concretes i que comparteixen el seu bon saber fer amb els més joves, servint com a models, apropant teoria i prà ctica i fent possible la hibridació en les fonts de la qual parlà vem.
- El coach: L’accĆ©s a la informació, l’existĆØncia de models i el desenvolupament de competĆØncies serveixen de poc si no s’alineen amb un propòsit, una visió i uns objectius personals. El paper del coach consisteix en quĆØ cada jove sigui l’autĆØntic protagonista en el seu procĆ©s educatiu i pugui, de forma individual i personalitzada, canalitzar els recursos dels quals disposa adaptant-los a les seves necessitats, integrant-los amb les seves motivacions i construint amb ells el seu propi mapa de ruta.
El camĆ serĆ dur i llarg, però val la pena…
0 comentarios